Un fitxer M4A és àudio dins d’un contenidor MP4. Apple va introduir aquesta extensió perquè la gent pogués distingir un fitxer de música d’un fitxer de vídeo, ja que tots dos fan servir el mateix contenidor subjacent: MPEG-4 Part 14, estandarditzat pel Moving Picture Experts Group i derivat del format de fitxer QuickTime antic d’Apple. Si has comprat una cançó en una botiga en línia, has gravat una nota de veu amb un telèfon o has exportat àudio des d’un editor modern, gairebé segur que has fet servir un M4A.
Un contenidor i el que hi ha dins
El punt clau és que l’extensió descriu l’embolcall, no el so. Un fitxer MP4 està format per caixes imbricades, anomenades històricament àtoms, cadascuna etiquetada amb quatre caràcters. ftyp declara de quin tipus de fitxer es tracta, mdat conté les dades d’àudio pròpiament dites i moov conté tot el que les descriu: quantes pistes hi ha, quant duren, taules de temps que permeten al reproductor saltar a qualsevol moment i les etiquetes.
L’àudio intern sol ser AAC, que és amb pèrdua, cosa que vol dir que una part de l’enregistrament original s’ha descartat per estalviar espai i no es pot recuperar. Però també pot ser ALAC, Apple Lossless, que conserva cada mostra exactament i produeix un fitxer molt més gran. Tots dos es denominen .m4a, i l’extensió per si sola no et dirà quin tens. Un informe de metadades sí que ho farà, i val la pena comprovar-ho abans d’assumir que un fitxer és o no una còpia fidel. Extensions relacionades utilitzen el mateix contenidor amb una finalitat diferent: .m4b marca un audiollibre perquè el reproductor recordi on t’has quedat, i .m4p era l’antic format de botiga amb protecció de còpia.
Quines metadades conté un fitxer M4A
L’etiquetatge M4A és ric i s’utilitza força. Les etiquetes es troben en una llista de metadades dins de la caixa moov, i els seus noms també són de quatre caràcters, molts d’ells començant amb un signe de copyright. Alguns de comuns són ©nam (títol), ©ART (artista), aART (artista de l’àlbum), ©alb (àlbum), ©day (data), ©gen (gènere), trkn (número de pista i total), disk (número de disc), ©wrt (compositor), ©cmt (comentari), ©lyr (lletra), covr (imatge de portada), cpil (part d’un recopilatori), tmpo (pulsacions per minut) i ©too, l’app que ha codificat el fitxer. Els fitxers de podcast i d’audiollibre hi afegeixen una descripció i marques de capítol. També hi ha un mecanisme de camp lliure que permet a qualsevol aplicació desar els seus propis valors amb nom, que és com s’hi incorporen identificadors de bases de dades musicals en línia i dades de reproducció sense pauses.
Diversos d’aquests camps són personals, i un grup ho és especialment. Una pista comprada a la botiga d’Apple porta associat el compte del comprador: un camp apID amb l’adreça de correu electrònic usada per comprar-la, un camp ownr amb el nom del titular del compte i una data de compra al costat dels números de catàleg de la botiga. Tot això viatja amb el fitxer quan es copia o es comparteix, cosa que sorprèn molta gent. A més, la capçalera del contenidor conserva les dates de creació i modificació del fitxer i de cada pista, comptades en segons des de l’inici de 1904, de manera que un enregistrament sol portar la seva pròpia data encara que tots els altres camps estiguin en blanc. Les apps de gravació poden escriure extres propis mitjançant el mecanisme de camp lliure, i el que hi acabi anant depèn completament de l’app.
Quan s'ha d'utilitzar M4A
M4A és una bona opció per defecte per a música i veu que vulguis conservar i organitzar. Es comprimeix bé com a AAC, pot ser sense pèrdua com ALAC quan la qualitat és prioritària, i el seu sistema d’etiquetes és més coherent que les dues versions ID3 concorrents de MP3. MP3 encara el supera en abast, així que un equip de música antic del cotxe o un reproductor portàtil barat són un bon motiu per convertir. I si tens intenció de passar un fitxer comprat a algú, mira primer els camps del compte: esborrar-los és la diferència entre compartir una cançó i compartir la teva adreça de correu.