AAC, o Advanced Audio Coding, és una compressió d'àudio amb pèrdua que va aparèixer després de l'MP3 i estava pensada per substituir-lo. Va ser desenvolupada als anys noranta per un grup d'empreses que incloïa Fraunhofer IIS, Dolby, AT&T, Sony i Nokia, i publicada pel Moving Picture Experts Group com a part dels estàndards MPEG-2 i posteriorment MPEG-4. Gairebé segur que l'escoltes cada dia sense adonar-te'n: l'AAC és el so de la majoria de fitxers de vídeo, de l'emissió digital, de les apps d'streaming i de gairebé totes les cançons comprades en una botiga en línia.
Un còdec, no un format de fitxer
Això és el que cal entendre sobre l'AAC, i explica la resta. L'AAC és un còdec, un mètode per comprimir i descomprimir so. En realitat no és una manera d'emmagatzemar-lo. Com l'MP3, té pèrdua: divideix l'àudio en blocs curts, els converteix en freqüències i descarta el que l'oient probablement no sentirà, però ho fa amb blocs més grans i flexibles i millors eines, de manera que generalment sona millor que l'MP3 amb el mateix bitrate. Hi ha diversos perfils: l'AAC-LC senzill és el de cada dia, mentre que l'HE-AAC reconstrueix les freqüències altes per separat i es manté bé amb bitrates molt baixos.
Com que només és un còdec, l'àudio AAC normalment viatja dins d'un contenidor que sap com organitzar fluxos i etiquetes. Aquest contenidor sol ser MP4, i per això la majoria de fitxers de música AAC acaben en .m4a en lloc de .aac. Un fitxer que realment acaba en .aac sol ser un Audio Data Transport Stream nu: només trames AAC una rere l'altra, cadascuna amb una capçalera molt petita que indica el perfil, la freqüència de mostreig i la disposició de canals. Es pot reproduir i es pot tallar i unir, però no té cap estructura més enllà de l'àudio.
Quines metadades porta un fitxer AAC
La resposta sincera, per a un flux en brut, és que gairebé no en porta. No hi ha cap lloc per a un títol, un artista o una data. Les capçaleres de les trames descriuen com descodificar l'àudio i res més, de manera que un informe de metadades sobre un fitxer AAC nu pot mostrar poca cosa més que el perfil, la freqüència de mostreig, el nombre de canals i la durada. Això no és un buit en l'informe. Realment no hi ha res més al fitxer.
Dues coses compliquen aquest panorama. Primer, algun programari enganxa una etiqueta ID3v2, del mateix tipus que fa servir l'MP3, al davant d'un flux AAC. És una convenció més que no pas part de l'estàndard, però funciona, de manera que potser hi veuràs un títol, un artista, un àlbum, una portada i un nom de l'encoder. De vegades s'hi fa servir una etiqueta APE de la mateixa manera. En segon lloc, i molt més sovint, allò que la gent anomena fitxer AAC en realitat és un fitxer MP4. Aleshores les metadades pertanyen al contenidor, i n'hi ha moltes: entrades d'estil iTunes per a títol, artista, artista de l'àlbum, número de pista, any, gènere, compositor, comentari, il·lustració i eina de codificació, més les marques de temps de creació i modificació a la capçalera del contenidor.
Aquesta distinció és important si et preocupa la privadesa. Un flux AAC nu pràcticament no revela res sobre tu. Un embolcall MP4 pot incloure el nom del programari que ha creat el fitxer, un comentari que algú hagi escrit i, en el cas d'una pista comprada, l'adreça de correu electrònic del compte de compra, el nom del titular del compte i una data de compra. Per tant, abans de preguntar-te què revela un fitxer AAC, esbrina què és en realitat. Un informe de metadades t'indica si estàs veient un flux en brut o un contenidor.
Quan fer servir AAC
Fes servir AAC quan vulguis àudio amb pèrdua que soni bé amb una mida moderada i que encara es reprodueixi en telèfons, navegadors, cotxes i televisions normals. En comparació amb l'MP3 ofereix més qualitat amb el mateix nombre de bits i admet més canals i freqüències de mostreig. Enfront d'Opus perd en eficiència a bitrates baixos, però guanya en compatibilitat amb maquinari. I si tens intenció d'afegir-hi etiquetes, desa l'àudio AAC en un contenidor MP4 com a .m4a en lloc de mantenir un flux en brut, perquè és l'únic lloc on les etiquetes poden existir.