RTF són les sigles de Rich Text Format. Microsoft el va publicar el 1987 com una manera de traslladar documents amb format entre programes que, per la resta, no tenien res en comú, i va tenir tant èxit que gairebé tots els processadors de text que s'han escrit encara en poden llegir un. Mentre que el text senzill no té cap format i DOC tenia un format que ningú fora de Microsoft podia descodificar de manera fiable, RTF va posar el format a l'abast de tothom.
Com un RTF desa el format
Un fitxer RTF és text senzill. Si n'obres un amb un editor de text, hi pots llegir tant les teves paraules com les instruccions que les envolten, perquè el format s'expressa com a paraules de control: ordres amb una barra invertida al davant barrejades amb el text. \b activa la negreta i \b0 la desactiva; \i fa el mateix amb la cursiva; \par acaba un paràgraf; \fs24 estableix la mida de la lletra en mig punts, de manera que 24 vol dir 12 punts. Els tipus de lletra i els colors es declaren en taules a la part superior del fitxer i després es referencien per número.
Aquesta transparència és alhora el punt fort i el punt feble del format. Un RTF parcialment malmès sovint es pot recuperar manualment, i un programa que només entén la meitat de les paraules de control encara mostrarà el teu text amb part del format. Però les imatges s'incrusten com a cadenes hexadecimals llargues en lloc de binaris comprimats, de manera que un RTF amb unes quantes fotografies esdevé enorme, sovint diverses vegades més gran que el mateix document en DOCX.
No hi ha compressió en cap part del format ni cap embolcall ZIP. El que guanyes en robustesa ho pagues en bytes.
Quines metadades conté un RTF
RTF té un grup d'informació opcional, escrit com a \info prop de l'inici del fitxer, i és modest comparat amb DOC o DOCX. Quan una aplicació l'omple, hi pots trobar \title, \subject, \author, \keywords, \doccomm per a comentaris i \operator per a qui ha editat el document per última vegada.
Les dates apareixen com a grups estructurats: \creatim per a la data de creació i \revtim per a la darrera revisió, cadascuna amb l'any, el mes, el dia, l'hora i el minut expressats en paraules de control separades. Normalment hi ha un número de versió \vern, un recompte de minuts d'edició \edmins i un recompte de pàgines \nofpages.
Hi ha dues coses que fan que aquestes metadades siguin poc habituals. Són opcionales: molts fitxers RTF no tenen cap grup d'informació, així que un informe de metadades sobre un d'aquests pot tornar amb molt poca informació de manera totalment legítima. I són llegibles directament al fitxer, de manera que pots confirmar exactament què hi ha obrint el document amb un editor de text, cosa que no passa amb cap altre format de document amb format.
Quan utilitzar RTF
Fes servir RTF quan necessitis que text amb format s'obri en algun lloc que no pots preveure: una màquina antiga, un editor mínim, un sistema sense cap suite ofimàtica instal·lada. També és un format d'intercanvi assenyat quan un document és sobretot text i vols estar segur que el destinatari el podrà obrir.
No el facis servir per a res que tingui moltes imatges, on la mida del fitxer esdevé desmesurada, ni per a documents amb una maquetació complexa, que RTF expressa malament. Per a l'edició del dia a dia, DOCX o ODT són millors en tots els aspectes; per a un document final, exporta'l a PDF.