EPS són les sigles d'Encapsulated PostScript. PostScript és un llenguatge de programació que Adobe va dissenyar per descriure pàgines impreses, i un fitxer EPS és un programa PostScript autònom que descriu una peça d'art: encapsulated vol dir que està escrit per inserir-se en un document més gran en lloc d'imprimir-se tot sol. Durant dues dècades va ser la manera d'entregar logotips i il·lustracions a les impremtes, i encara és el format que inclouen moltes guies de marca.
Com un EPS emmagatzema il·lustracions
El cos d'un EPS és codi. Coordenades, corbes, farcits i traços s'expressen com a operadors PostScript en un llenguatge basat en pila, de manera que dibuixar una forma és una seqüència d'instruccions i no pas una estructura de dades. Això fa que un EPS sigui realment independent de la resolució: l'intèrpret de la mateixa impressora executa el programa a la resolució amb què treballa.
Dues convencions el fan usable dins d'un altre document. La primera és el bounding box, un comentari prop de la part superior del fitxer que declara l'extensió de la il·lustració en punts, i així el programa de maquetació sap quanta espai ha de reservar sense executar el programa. La segona és una imatge de previsualització opcional a baixa resolució, perquè el programa de maquetació et pugui mostrar alguna cosa a la pantalla en lloc d'un rectangle gris.
Un EPS també pot contenir dades ràster, i sovint és així: un EPS de Photoshop són píxels embolcallats en PostScript. Només amb l'extensió, per tant, no es pot saber si un fitxer és una il·lustració vectorial o una fotografia, cosa que és una font recurrent de confusió en preimpressió.
Quines metadades conté un EPS
Les metadades EPS viuen a la capçalera, com a comentaris amb un format especial definits per les Document Structuring Conventions d'Adobe. Comencen amb dos signes de percentatge i es llegeixen gairebé com una carta de presentació del fitxer.
Les que gairebé sempre veuràs són %%BoundingBox amb quatre coordenades enteres, %%Creator que indica l'aplicació i la versió que han produït el fitxer, %%Title i %%CreationDate. Els fitxers de preimpressió sovint afegeixen %%DocumentFonts amb totes les tipografies que necessita la il·lustració, %%DocumentNeededResources, %%For amb el nom de la persona o organització per a qui s'ha creat el fitxer i %%Pages. Els fitxers produïts amb eines d'Adobe des dels anys 2000 normalment també inclouen un paquet XMP amb identificadors del document i un historial d'edició.
%%DocumentFonts és el camp pràctic: si una font d'aquesta llista no és disponible on s'imprimeix el fitxer, el resultat és incorrecte, i la llista és l'únic avís que rebràs. %%For és el camp per revisar abans de reutilitzar el fitxer, ja que sovint hi apareix el nom d'un client.
Com que la capçalera és text pla, pots llegir tot això obrint un EPS amb un editor de text. Les metadades són visibles fins i tot quan la il·lustració no ho és.
Quan s'ha d'utilitzar un EPS
Fes servir EPS quan alguna cosa posterior al flux de treball el demani: un flux de preimpressió antic, l'especificació de fitxers d'una impremta o un paquet de recursos de marca que sempre l'hagi inclòs. Dins d'aquests límits, funciona exactament com sempre.
Per a res de nou, és preferible PDF o SVG. PDF és el descendent directe de PostScript, manté la mateixa fidelitat, es previsualitza correctament a tot arreu i és molt més segur de processar; SVG és la millor resposta al web. EPS no té cap suport de transparència digne d'aquest nom, la previsualització pot no coincidir amb el que s'imprimeix realment, i executar un programa PostScript d'una font no fiable mai no ha estat una idea gaire còmoda.