L'MP3 és el format d'àudio comprimit que va fer portable la música digital. El seu nom complet és MPEG-1 Audio Layer III. Va sorgir de diversos anys de recerca a l'Institut Fraunhofer de Circuits Integrats, a Alemanya, amb la col·laboració d'universitats i de la indústria, i es va publicar com a part de l'estàndard MPEG-1 pel grup Moving Picture Experts Group a principis dels anys noranta. El Layer III era el més sofisticat de les tres capes d'àudio d'aquest estàndard, i reduïa una cançó fins a una mida que una connexió per mòdem podia transferir. En pocs anys, l'extensió es va convertir en una abreviatura per a “fitxer de música”, i encara ho és.
Com un MP3 emmagatzema el so
L'MP3 és un format amb pèrdues. Això vol dir que el codificador elimina de manera permanent una part de l'enregistrament per fer el fitxer més petit, i cap reproductor la pot recuperar. Funciona tallant l'àudio en blocs curts i superposats i transformant cada bloc, de forma d'ona, en un conjunt de freqüències. Un model psicoacústic decideix quines d'aquestes freqüències l'oïda humana no percebria igualment, generalment perquè un so més fort a prop les emmascara, i els assigna molts menys bits. El resultat no és idèntic a l'original, només prou semblant perquè la majoria de persones no hi notin diferència.
El fitxer en si és una cadena simple de trames. Cada trama conté un nombre fix de mostres, 1152 en la variant MPEG-1 més habitual, que equivalen aproximadament a 26 mil·lisegons de so amb la freqüència de mostreig d'un CD. Cada trama comença amb la seva pròpia capçalera petita que indica el bitrate, la freqüència de mostreig i el mode de canals. Per això pots tallar un MP3 en qualsevol punt i la resta encara es reprodueix, i per això els fitxers amb bitrate variable funcionen: el codificador pot gastar més dades en un passatge dens i gairebé cap en el silenci.
Quines metadades conté un MP3
Les trames d'àudio no tenen espai per al títol d'una cançó, de manera que les metadades MP3 viuen en una etiqueta separada adjunta al fitxer. N'hi ha de dos tipus, i un fitxer pot tenir-les totes dues. ID3v1 és la més antiga: els últims 128 bytes del fitxer, amb camps d'amplada fixa per a títol, artista, àlbum, comentari, any de quatre xifres i un sol número de gènere. Qualsevol cosa més llarga es talla simplement. ID3v2 es troba al principi i és molt més rica. Està formada per trames anomenades amb quatre lletres, que un informe de metadades normalment et tradueix en paraules.
Els camps que veus més sovint són TIT2 (títol), TPE1 (artista), TALB (àlbum), TRCK (número de pista), TCON (gènere), una data d'enregistrament, COMM (comentari de text lliure), APIC (la imatge de portada incrustada) i TXXX, que permet a qualsevol programa inventar un camp amb nom propi. El programari de rippat i etiquetatge omple la majoria d'aquests camps, de manera que el que hi trobes descriu sovint tant el programari com la música.
Algunes d'aquestes dades són personals. TENC registra qui o què ha codificat el fitxer i TSSE la configuració del codificador, de manera que un informe pot indicar el programa exacte utilitzat. De vegades, els camps de comentari contenen un nom real, una adreça de correu electrònic o una nota que qui l'ha enviat havia oblidat. TOWN i TPUB indiquen un llicenciatari i un editor, els camps PRIV contenen dades privades escrites per una aplicació concreta, i una pista comprada en una botiga pot portar un identificador de compte o de comanda. La majoria de codificadors també escriuen una capçalera oculta Xing o LAME dins de la primera trama, que revela la versió del codificador, la seva configuració i el nivell de pic mesurat. L'MP3 no té cap camp estàndard per a una ubicació o un dispositiu, de manera que un enregistrament fet amb un telèfon sol revelar l'app i una marca de temps en lloc d'un lloc.
Quan s'ha d'utilitzar MP3
Tria MP3 quan vulguis un àudio que es reprodueixi a tot arreu sense complicacions, des de l'equip de música del cotxe fins a un telèfon de fa deu anys. Res més arriba tan lluny. Si la mida és més important que la compatibilitat, AAC i Opus aconsegueixen una qualitat similar en un fitxer més petit, perquè tots dos es van dissenyar més tard amb millors eines. Si la qualitat de l'àudio és més important que la mida, FLAC i WAV conserven totes les mostres intactes. I recorda que la compressió amb pèrdues es compensa: editar un MP3 i tornar-lo a desar el torna a codificar, així que treballa sempre a partir del millor original que tinguis i exporta a MP3 al final.