AVI és la sigla d'Audio Video Interleave. Microsoft el va introduir el 1992 com a part de Video for Windows, el programari que va fer que la reproducció de vídeo esdevingués una funció habitual en un PC d'escriptori. Durant gairebé tota la dècada següent va ser senzillament el format habitual dels fitxers de vídeo a Windows, i s'hi van desar enormes quantitats de material: cintes de càmera domèstica capturades al disc, gravacions de televisió, primeres baixades del web, captures de pantalla. Els contenidors més nous l'han substituït per a tot allò actual, però els fitxers AVI continuen apareixent sempre que algú obre un disc dur antic o una carpeta de vídeos familiars.
Com es construeix un fitxer AVI
AVI es basa en RIFF, una estructura genèrica de Microsoft que divideix un fitxer en blocs etiquetats. Una llista de capçaleres descriu la pel·lícula en conjunt i cadascun dels fluxos que conté, un gran bloc movi emmagatzema les dades d'àudio i vídeo en peces alternes, i un índex al final indica on comença cada peça perquè el reproductor hi pugui saltar. El contenidor en si no comprimeix res. Cada flux indica el seu còdec amb un codi de quatre caràcters, i aquests codis expliquen per què alguns fitxers AVI antics de vegades es neguen a reproduir-se: etiquetes com DX50 o XVID apunten a programes de compressió que pot ser que l'ordinador ja no tingui instal·lats.
Dues decisions de disseny han fet envellir el format. AVI assumeix una velocitat de fotogrames constant, expressada en microsegons per fotograma, de manera que no té una forma natural de desar una velocitat variable ni les marques de temps per fotograma de què depenen els vídeos actuals de mòbil, i la desincronització de l'àudio és una queixa habitual. També es va crear amb un límit de mida que l'extensió posterior OpenDML va haver de sortejar perquè els fitxers poguessin superar uns quants gigabytes. AVI no té un suport real per a capítols, ni tampoc per a subtítols com a pista, i per això els subtítols de pel·lícules en AVI gairebé sempre arriben com un fitxer separat al costat del vídeo.
Quines metadades conté un fitxer AVI
Aquesta és la part honesta: l'AVI porta molt poca informació. No hi ha cap lloc estàndard en un AVI per al model de càmera o per a coordenades GPS, tot i que algunes càmeres hi afegeixen dades EXIF pròpies. El que un informe et pot dir es divideix en dos grups.
Les dades tècniques provenen de les capçaleres i sempre hi són: amplada i alçada, velocitat de fotogrames, recompte total de fotogrames, durada, nombre de fluxos, el codi de còdec de cada un, i per a l'àudio la freqüència de mostreig, el nombre de canals i la taxa de bits.
Les etiquetes descriptives, quan n'hi ha, es troben en un bloc opcional d'informació RIFF, els camps del qual tenen noms de quatre lletres. Les que és més probable que vegis són el títol, l'artista, un comentari, l'avís de drets d'autor, el gènere, el tema, una data de creació i el nom del programari que va escriure el fitxer. Molts fitxers AVI no en tenen cap. Alguns programes d'edició d'Adobe incrusten un paquet XMP, un bloc de text estructurat que conté títol, autor, drets d'autor i historial d'edició, en un bloc ideat per ells mateixos. Alguns fabricants de càmeres també hi han afegit blocs privats que les aplicacions d'ús general no saben identificar, de manera que un informe pot llistar alguna cosa que no pot interpretar.
Per a tu com a lector això vol dir sobretot una bona notícia i una advertència. És poc probable que un AVI filtri la teva ubicació o el teu dispositiu. Però el camp de programari i la data de creació continuen indicant quan es va crear el fitxer i amb què, i qualsevol títol o comentari que algú hi va escriure fa anys encara hi és.
Quan l'AVI encara té sentit
Mantén un AVI tal com és quan el fitxer és un original que vols conservar sense canvis, o quan un programa antic només pot llegir aquest format. AVI també s'utilitza encara per a la captura sense pèrdues, ja que un còdec sense pèrdues dins d'un AVI genera un fitxer gran que no ha descartat cap informació.
Per a qualsevol cosa que vulguis mirar, enviar o pujar, MP4 és el substitut pràctic: molt més petit amb la mateixa qualitat, reproduïble a tot arreu i capaç de contenir la informació de sincronització que AVI no pot. MKV és una opció millor si el material té diversos idiomes d'àudio o pistes de subtítols que vols tenir dins d'un sol fitxer. Convertir vol dir tornar a comprimir, cosa que costa una mica de qualitat, així que conserva l'original si per a tu és important.