La base de temps és la unitat de temps amb què compta un flux. En lloc de desar marques de temps en segons, un fitxer multimèdia compta en ticks del seu propi rellotge, i la base de temps indica quant dura cada tick. S'escriu com una fracció d'un segon.
Quins fitxers el duen i d'on prové el valor
Trobaràs una base de temps als fluxos individuals dins dels fitxers multimèdia: la imatge, el so i qualsevol subtítol en fluxos MP4, MOV, MKV, WebM, AVI i MPEG transport, així com en fitxers d'àudio independents. Cada flux té la seva, de manera que l'àudio i el vídeo d'un mateix fitxer normalment compten en unitats diferents.
El valor el tria el codificador o el programa que ha muntat el fitxer. Alguns formats de contenidor exigeixen una base de temps concreta i la fixen directament; quan el format deixa oberta l’elecció, el programa d’escriptura tria un valor que s’ajusta al contingut, i el fitxer pot simplement portar-hi el valor predeterminat del programa.
Com és el valor
Sempre és una fracció, i el número del denominador és el nombre de ticks per segon:
1/1000- un mil·lisegon per tick, l’opció habitual en fitxers Matroska i WebM1/90000- valor tradicional en fluxos MPEG transport1/48000- els fluxos d’àudio sovint compten en mostres, així que la base de temps coincideix amb la freqüència de mostreig1/12800- un valor que es veu sovint en fluxos de vídeo en fitxers MP4
Per convertir una marca de temps a segons, multiplica-la per la fracció. Una marca de temps de presentació de 12800 en un flux amb una base de temps de 1/12800 és exactament un segon; amb una base de temps de 1/1000, una marca de temps de 3500 són tres segons i mig. Per això les marques de temps en brut d’un informe semblen números enormes: són recomptes de ticks, no segons. Les apps més antigues també poden mostrar una fila separada de Codec Time Base al costat d’aquesta.
Per què és important
Tot el que passa en un fitxer multimèdia es produeix en un nombre sencer de ticks, així que la base de temps fixa la precisió màxima de sincronització que pot expressar el flux. Si un fotograma o una mostra cau entre dos ticks, la seva marca de temps s'ha d'arrodonir, i els errors d'arrodoniment s'acumulen.
Això és un problema real en freqüències de fotogrames de vídeo que no són nombres enters. A la freqüència de difusió de 30000 fotogrames per 1001 segons, cada fotograma dura una mica més de 33 mil·lisegons però no un nombre rodó de mil·lisegons, de manera que una base de temps en mil·lisegons no pot situar cap fotograma amb exactitud. Una base de temps amb més ticks per segon, és a dir, amb un denominador més gran a la fracció, pot caure exactament a cada límit de fotograma. Per això els codificadors prefereixen valors com 1/12800 o 1/90000 en lloc de mil·lisegons simples.
Les conseqüències es manifesten com a errors de sincronització més que no pas com alguna cosa visible en un sol fotograma: el so que es va desquadrant gradualment de la imatge, espaiat irregular dels fotogrames, un tall o una cerca que cauen lleugerament desplaçats. Unir fitxers els fluxos dels quals compten amb bases de temps diferents implica haver de tornar a escalar totes les marques de temps, i aquesta conversió és una font clàssica d’errors de sincronització. Aquest camp no té cap efecte directe sobre la qualitat d’imatge o de so i no conté cap informació personal.