MKV és l’abreviatura de Matroska, un format de contenidor obert creat el 2002 per Steve Lhomme i un grup de col·laboradors que volien un fitxer de vídeo que ningú posseís i que no tingués limitacions. El nom prové de la nina russa dins d’una altra nina, i descriu bé la idea: un fitxer Matroska és una capsa que pot contenir el que hi posis. Mentre que MP4 accepta un conjunt definit de còdecs i funcions, Matroska es va dissenyar per acceptar qualsevol cosa, i per això es va convertir en el format escollit per a arxius de cinema, anime amb diversos jocs de subtítols i discos Blu-ray copiats a un disc dur. La seva estructura subjacent s’ha publicat com a estàndard d’internet, i Google en va reutilitzar un subconjunt per crear WebM.
Com es compon un fitxer MKV
Matroska es basa en EBML, una estructura binària que funciona com una versió compacta d’XML: tot és un element, els elements s’aniden entre ells i cadascun declara la seva pròpia longitud. Un fitxer consta d’una capçalera i després d’un segment que conté les pistes, un índex per a la cerca i el contingut multimèdia mateix, dividit en clústers de blocs petits amb marques de temps.
MKV no comprimeix res per si mateix. La imatge interior sol ser H.264, HEVC, AV1 o VP9; el so pot ser AAC, Opus, FLAC, DTS o àudio Dolby, entre d’altres. Com que el contenidor és indiferent al que conté, un sol fitxer pot incloure una pista d’àudio sense pèrdues al costat d’una de comprimida, diversos doblatges, jocs de subtítols forçats i complets en forma de text o mapa de bits, marques de capítol per a la selecció d’escenes i fitxers adjunts: caràtules o el tipus de lletra exacte que necessita una pista de subtítols per mostrar-se correctament.
Quines metadades conté un fitxer MKV
Matroska guarda les metadades en dos llocs, i tots dos apareixen en un informe.
El bloc d’informació del segment descriu el fitxer mateix. Conté el títol general, la durada, una data de creació en UTC, un identificador únic per al segment i dos camps reveladors: l’aplicació de multiplexació i l’aplicació d’escriptura, que indiquen la llibreria i el programa que han generat el fitxer, sovint amb els seus números de versió. Després, cada pista té la seva pròpia entrada amb un nom, un codi d’idioma, el còdec, les dimensions de visualització i indicadors que marquen una pista com a predeterminada o forçada.
Les metadades descriptives utilitzen el sistema d’etiquetes de Matroska, que és més estructurat que la majoria. Les etiquetes es agrupen segons el destí, de manera que una etiqueta es pot aplicar a tot el fitxer, a una pista, a un capítol o a una col·lecció tipus àlbum per sobre, i cada etiqueta és un nom i un valor. Els noms convencionals s’escriuen en majúscules, i els que més sovint et trobaràs són títol, artista, data de publicació, gènere, comentari, descripció, codificador, número de part i total de parts. Una etiqueta també pot indicar en quin idioma està escrita, de manera que el mateix camp pot aparèixer més d’una vegada per a diferents públics.
El que Matroska normalment no conté són metadades de càmera. No hi ha cap bloc EXIF, ni model de càmera ni camp de GPS, perquè els fitxers MKV normalment es creen convertint o copiant una altra cosa i no directament des d’una càmera. Les traces personals són d’un altre tipus: l’aplicació d’escriptura indica quin programa i versió has fet servir, la data de creació indica quan, el títol i els noms de pista molt sovint conserven el nom de la publicació original o del disc, i un fitxer adjunt pot ser qualsevol arxiu, incloent-n’hi un que algú hagi deixat allà dins.
Quan triar MKV
Fes servir MKV quan el fitxer sigui per guardar-lo. És el millor contenidor aquí per a una pel·lícula amb diversos idiomes d’àudio, pistes de subtítols entre les quals vulguis canviar i capítols, i tolera còdecs poc habituals sense problemes.
MP4 és l’alternativa i guanya en abast: navegadors, telèfons, televisions i descodificadors reprodueixen MP4 sense ajuda, mentre que la compatibilitat amb MKV depèn del dispositiu i de tenir molts reproductors instal·lats. Un costum raonable és arxivar en MKV i distribuir en MP4. Passar d’un a l’altre sovint és només fer un remux, copiant els fluxos a un altre embolcall sense pèrdues, sempre que els còdecs interns siguin dels que MP4 accepta.