WebM és un format de vídeo que Google va introduir el 2010 amb un únic objectiu: que un navegador web pogués reproduir vídeo sense que ningú hagués de pagar una llicència de patents. Els còdecs utilitzats en MP4 en aquell moment estaven coberts per pools de patents, cosa que els feia incòmodes per als navegadors de codi obert i per a qualsevol persona que publiqués vídeo a gran escala. Google va agafar el contenidor obert Matroska, el va reduir a un subconjunt petit i estrictament definit, el va combinar amb còdecs lliures de drets i en va publicar el resultat. Avui dia WebM és a tot arreu al web sense que la majoria de gent se n'adoni, i et trobes amb aquests fitxers de dues maneres: baixant un vídeo d'un lloc web i fent servir un gravador de pantalla o de webcam que s'executa dins d'un navegador, perquè és el format en què graven els navegadors.
Com es compon un fitxer WebM
Estructuralment, WebM és Matroska amb la llista de convidats escurçada. Fa servir la mateixa disposició EBML, una estructura binària imbricada similar en esperit a XML, i la mateixa idea d'un segment que conté pistes i clústers de blocs amb marques de temps. La diferència és què s'hi permet dins. El vídeo ha de ser VP8, VP9 o AV1; l'àudio ha de ser Vorbis o Opus. Tots aquests còdecs són amb pèrdua, i els més nous aconsegueixen més qualitat amb el mateix nombre de bytes a costa d'una codificació més lenta. VP8 i VP9 també poden portar un canal alfa, de manera que un WebM pot tenir transparència real, molt útil per a superposicions i animacions en una pàgina web.
Com que el format està definit de manera tan estreta, un fitxer WebM que es reprodueix en un lloc es reprodueix a tot arreu on hi hagi compatibilitat amb WebM, i els navegadors el poden desxifrar sense programari addicional. Aquesta mateixa estretesa fa que un WebM no pugui contenir els molts extres opcionals que pot tenir un fitxer Matroska complet.
Quines metadades conté un fitxer WebM
Molt poca cosa, i és així expressament. Un WebM sol ser un dels fitxers de vídeo més discrets que et poden donar.
Allò que hi és de manera fiable és tècnic. La informació del segment indica la durada i sovint una data de creació en UTC, més una aplicació de multiplexatge i una aplicació d'escriptura: els noms de la biblioteca i el programa que han produït el fitxer. Un enregistrament fet en un navegador sol mostrar el navegador com a escriptor, i un fitxer convertit sol indicar el nom de la biblioteca de conversió. Cada entrada de pista especifica el còdec, les dimensions en píxels, la velocitat de fotogrames si hi està emmagatzemada, un codi d'idioma i el nombre de canals d'àudio i la freqüència de mostreig.
Els tags descriptius són possibles. WebM hereta el sistema de tags de Matroska, de manera que un fitxer pot contenir un títol, un artista, una descripció o una nota del codificador, agrupats segons allò a què s'apliquen. En la pràctica sovint no hi són, perquè la majoria de fitxers WebM es generen automàticament per un lloc web o un navegador en lloc d'estar etiquetats per una persona.
El que WebM no té és cap metadada de càmera: ni bloc EXIF, ni marca o model de càmera, ni coordenades GPS, ni camps de lent o exposició. Res en el format està pensat per enregistrar on s'ha gravat un vídeo. Ara bé, hi ha una cosa a tenir en compte. Si un WebM s'ha creat convertint una gravació de telèfon, és possible que l'eina de conversió hagi copiat títols, dates o comentaris de l'original, així que val la pena llegir-ne l'informe en lloc de donar per fet que el fitxer és buit.
Les gravacions fetes des del navegador tenen una peculiaritat pròpia: el fitxer s'escriu mentre la gravació encara s'està fent, de manera que la durada de vegades falta o és zero. Per això alguns reproductors mostren una gravació de pantalla sense línia de temps fins que el fitxer s'ha tornat a multiplexar.
Quan triar WebM
Tria WebM per al vídeo que posis en una pàgina web, especialment si vols transparència o prefereixes no preocupar-te per les llicències dels còdecs. Les mides de fitxer per a una qualitat donada són bones i no cal cap connector.
MP4 amb H.264 continua sent l'opció més segura per a qualsevol cosa que surti del web: televisions antigues, descodificadors, editors de vídeo i algunes galeries de telèfon el gestionen amb més fiabilitat, i la decodificació per maquinari és gairebé universal. Si necessites un únic fitxer que funcioni per a tothom, MP4 és l'elecció; si controles la pàgina on es reproduirà, WebM és l'opció més lleugera i flexible.