FLV és Flash Video, el format que el Flash Player d'Adobe feia servir per mostrar vídeo en un navegador web. El va crear Macromedia, l'empresa responsable de Flash, i va passar a Adobe quan Adobe va comprar Macromedia el 2005. Durant aproximadament una dècada va ser la manera com funcionava el vídeo en línia: un clip vist en un navegador en aquell període molt probablement arribava com un FLV. Adobe va acabar el suport per a Flash Player l'últim dia de 2020 i els navegadors el van eliminar, de manera que ja no es pot reproduir FLV dins d'una pàgina web. Tot i això, els fitxers no han desaparegut. Romanen en carpetes de descàrregues i arxius, i encara es poden reproduir en un reproductor multimèdia d'escriptori.
Com s'estructura un fitxer FLV
FLV té un disseny sorprenentment senzill, perquè es va concebre per ser transmès en temps real i no pas emmagatzemat. Una capçalera curta identifica el fitxer i indica si conté àudio, vídeo o tots dos. A partir d'aquí, el fitxer és només una cadena d'etiquetes, cadascuna un petit paquet amb un tipus, una marca de temps i una càrrega de dades. Les etiquetes d'àudio, de vídeo i d'script s'entrellacen en ordre temporal, i el reproductor simplement les llegeix en seqüència. No hi ha cap índex central, i per això la cerca dins d'un FLV pot ser feixuga.
El contenidor no comprimeix res per si mateix. Els primers fitxers FLV feien servir Sorenson Spark per al vídeo, i més endavant el còdec On2 VP6, i quan Flash Player hi va afegir la funció, vídeo H.264 amb àudio AAC, tots ells amb pèrdua. Adobe finalment va introduir F4V com a substitut, construït sobre la mateixa estructura MP4 que s'utilitza arreu.
Quines metadades conté un fitxer FLV
Quasi totes les metadades d'un FLV es troben en una única etiqueta d'script a prop de l'inici del fitxer, habitualment anomenada onMetaData. És una llista de noms i valors, escrita en el format de dades que Flash feia servir per comunicar-se amb els scripts, i un reproductor la llegia abans de la reproducció per configurar-se. Les entrades que és més probable que hi vegis són:
- durada, amplada i alçada, i la taxa de fotogrames;
- la taxa de dades de vídeo i la taxa de dades d'àudio, i identificadors numèrics per als còdecs de vídeo i d'àudio;
- la freqüència de mostreig de l'àudio, la mida de mostra i si el so és estèreo;
- la mida del fitxer i un indicador que diu si es pot buscar fins al final del fitxer;
- una llista de posicions de fotograma clau i els seus temps, que és el que feia possible la cerca;
- el nom de l'eina que ha escrit o injectat les metadades, ja que existien programes separats només per afegir aquest bloc a fitxers que no el tenien.
Alguns fitxers també contenen una segona etiqueta d'script amb un paquet XMP, el format de text estructurat que Adobe fa servir en tots els seus productes, i aquest pot incloure un títol, un autor, una descripció i un avís de drets d'autor escrit per una persona.
El que FLV no contempla en absolut són les metadades de càmera. No hi ha cap bloc EXIF, ni marca o model de càmera, ni dades de lent o d'exposició ni cap camp GPS. La ubicació mai no va ser res que un fitxer Flash Video estigués pensat per enregistrar. Les úniques restes de l'origen són el nom de l'eina d'escriptura i el que contingui un paquet XMP.
També hi ha una mancança habitual que cal tenir en compte. La durada i la mida del fitxer s'escriuen quan es coneix el fitxer complet, de manera que en un enregistrament capturat d'una transmissió en directe sovint falten o estan establertes a zero. Per això alguns reproductors mostren un FLV sense línia de temps i no permeten avançar: la informació que necessita el reproductor mai no es va omplir.
Què fer amb un FLV avui
Tracta FLV com un format d'arxiu, no com un format de treball. No s'hi hauria de crear res de nou, perquè la plataforma per a la qual existia ja no hi és.
MP4 és el substitut en tots els sentits: es reprodueix als navegadors i als telèfons, permet una cerca adequada i admet molta més informació de metadades. La manera com el converteixes és important. Un FLV que ja contingui vídeo H.264 i àudio AAC normalment es pot remultiplexar directament a MP4, cosa que només reescriu l'embolcall i manté la imatge bit a bit. Un fitxer més antic que faci servir Sorenson Spark o VP6 s'ha de tornar a codificar, i això implica una segona ronda de compressió amb pèrdua, així que conserva l'original al costat de la còpia si les imatges són importants.